Recordo el moment en que vaig baixar del cotxe. Era el mes de juliol, just una setmana després de l'incendi a la zona de l'Alt Empordà. Feia calor, però no era una sensació de calor habitual. Les soles de les sabates es van escalfar ràpida i progressivament. El sotabosc que camuflava les deixalles dels humans ja no hi era: el foc s'havia encarregat de deixar-les visibles.
Fins que no vam tornar a casa, no vaig ser conscient de com ho deuria passar la gent que va patir l'incendi. Quan hi vaig tornar sola, va ser molt diferent. Hi anava amb altres intencions: preguntar a la gent com ho va viure. Vaig sentir diferents versions i me les vaig endur totes. Em va costar molt ser objectiva -de fet, no ho vaig aconseguir-. Durant el seguiment del projecte, semblava que hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar. Fins que en Rafa Badia se'n va adonar: -No et centris en les persones. Només en el paisatge.
Això em va fer meditar sobre la meva personalitat, el meu caràcter i lameva manera de raonar. Em vaig sentir malament. No volia creure que fos una persona egoista. També em vaig sentir bé, més o menys. Tenia més clar els meus objectius, però semblava que n'havia deixat enrere d'altres que no volia perdre.
Finalment, em vaig adonar de que no es tractava d'egoisme -em vaig sentir extremadament alleujada-. Tampoc havia abandonat els altres objectius.
Vaig tornar a les zones afectades cada molt i cada poc temps. Tant d'una manera com de l'altre, veia el canvi constant i veloç del bosc. Els brots, més verds que mai, creixien com si res els pogués aturar. Això va ser un fet gratificant i, encara que els meus objectius havien variat una mica des del començament, vaig desitjar que totes aquelles persones que van patir la tragèdia de l'incendi haguessin superat la desgràcia de la mateixa manera que ho estava fent el seu entorn.
